Simposi 10

Simposi 10

EFECTES DE LA BIOMEDICINA SOBRE ELS PROCESSOS DE SALUT/MALALTIA/ATENCIÓ EN LA VIDA I ELS COSSOS DE LES PERSONES: UNA PERSPECTIVA DES DE LA ANTROPOLOGIA DE GÈNERE

 

COORDINACIÓ:
LOURDES FRANCO
ROSA QUERAL
Mª JOSÉ SÁENZ


mail

lourdesfl76@gmail.com
rosa.queral@urv.cat
mjosesaenz@hotmail.com


home

Institut Català de la Salut
Universitat Rovira i Virgili

La Biomedicina, com a sistema de salut predominant al món, és fruit del patriarcat i, per tant, té una mirada androgènica i majoritàriament masclista. Visió que és exercida tot i la feminització de la professió. Aquest fet és generador de distòcies i desigualtats, què, a la seva vegada, poden produir més malaltia. Aquest sistema de salut, no dóna resposta a les necessitats reals dels individus, culpabilitzant als individus del seu estat, naturalitzant la malaltia com un ens totalitzant que anul·la a la persona, farmacolitzant la vida de la gent, etc., perpetuant així, els malestars.

Alhora, expressa multitud de prejudicis i estigmes envers les dones, fent que la seva atenció dins del sistema no sigui equitativa ni igualitària a la dels homes, alhora que, no atén, minimitza, perpetua la seva malaltia o, fins i tot, indueix a la mort de les dones per omissió.

La pràctica dels múltiples rols de gènere i els manaments que la socialització del patriarcalisme genera, provoca una falta de salut en les dones, en els homes que gosen fer-li front i en els altres gèneres no binaris, els quals són prejutjats i estereotipats.

Simposi

La Biomedicina, com a sistema de salut predominant al món, és fruit del patriarcat i, per tant, té una mirada androgènica i majoritàriament masclista. Visió que és exercida tot i la feminització de la professió. Aquest fet és generador de distòcies i desigualtats, què, a la seva vegada, poden produir més malaltia. Aquesta institució social, en nombroses ocasions, no dóna resposta a les necessitats reals dels individus, culpabilitzant-los del seu estat, naturalitzant la malaltia com un ens totalitzant que anul·la a la persona, farmacolitzant la vida de la gent, etc., perpetuant així, els malestars.

Així doncs, són nombrosos els exemples en els quals s’hibriden salut i gènere, travessats i modulats per l’actuació des de la biomedicina, com són: les depressions de gènere, el dolor de viure, la atenció a les maternitats i la violència obstètrica, els trastorns alimentaris, els gèneres no binaris, la tracta de persones i la prostitució, la violència de gènere, les pràctiques tradicionals perjudicials, l’expressió en el cos de les etapes vitals...

El principi d’igualtat, entesa com equivalència i com a no discriminació entre homes i dones forma part dels drets humans i és un pilar bàsic de tots els ordenaments jurídics de les societats democràtiques. El dret fonamental de la igualtat de dones i d’homes és una necessitat essencial d’una societat democràtica que vol erradicar el sistema patriarcal, androcèntric i sexista. La realitat ens demostra però que la igualtat d’oportunitats no s’aconsegueix només mitjançant el coneixement i l’aplicació de les lleis. Diàriament es constata que persisteixen discriminacions que fan que aquesta igualtat no sempre sigui efectiva. La Biomedicina expressa multitud de prejudicis i estigmes envers les dones, fent que la seva atenció dins del sistema no sigui equitativa ni igualitària a la dels homes, alhora que, no atén, minimitza, perpetua la seva malaltia o, fins i tot, indueix a la mort de les dones per omissió.

La nostra línia d’investigació rau sobre l’excés de consum de psicofàrmacs per part de les dones, principalment, emmascarant malalties de gènere no reconegudes. L’Informe de Salut a Catalunya (2016) diu que el 20% de les dones catalanes tenen ansietat o depressió i, sent el 80% de les depressions de causa exògena, el 70% d’aquestes afecten a dones. Aquestes, són degudes a la socialització genèrica, a l’ensinistrament dels estereotips de gènere i prejudicis de gènere (OMS, 2018). El gènere i l’exposició a la violència són uns dels factors de risc de depressió per les dones i la causa de discapacitat d’aquestes arreu del món. Les queixes de les dones solen ser psicomatitzades al considerar que aquestes són més propenses a la histèria i a la depressió, això ha comportat que el 85% dels psicofàrmacs que es recepten es prescriuen a dones. El fet que les dones presentin una major esperança de vida no implica però més anys lliures de malaltia o cronicitat.

La usurpació del cos de les dones es manifesta en la violència de gènere en totes les seves formes i expressions. Els rols socials atribuïts tradicionalment a les dones interposats entre la persona i les seves relacions familiars i l’entorn generen un efecte negatiu en l’autoestima. La creença de no estar a l’alçada per no poder posar a la pràctica amb la perfecció encomanada, els rols assignats pels estereotips de gènere acumula patiment i provoca, segons Franco i Sáenz (2018) un dolor de viure que desencadena la crisi de la presència. Aquest fet és el motiu de consulta als serveis sanitaris. El metge o la metgessa, en l’organització sanitària actual, només té al seu abast, com solució del conflicte que li és plantejat, la medicalització del malestar a través de la farmacopea. El consum de fàrmacs no soluciona el problema de fons i deixa a les dones en un espai liminal, atrapades en el rol identitari assignat, convertides en esclaves absolutes sense devolució simbòlica, amb ruptura emocional i amb la perpetua dependència amb el poder. 

La utilització d’estereotips generen obsessivament actituds de submissió i passivitat; promovent característiques idealistes, exagerades i grotesques que són reforçades a través de la família, l’escola, la publicitat, la televisió, el cine..., i que influeixen de manera conscient i inconscient en les dones i, també en els homes fa que s’adoptin comportaments patològics com l’anorèxia, la bulímia, la vigorèxia, l’ús de dietes i d’intervencions quirúrgiques excessives per assolir aquest estereotips de bellesa idealitzada. Així com també, són la font de la pornografia, la prostitució, l’abús sexual, de la mutilació genital femenina i d’altres pràctiques que deixen a les dones en una posició de subordinació, de control i de risc.

Lamentablement, l’aversió, el rebuig, la repugnància o l’odi vers les dones i, per extensió, tot el que tingui a veure amb allò que tradicionalment s'associa al femení com la menstruació i/o la maternitat es pot trobar en l’àmbit de la ginecologia o l’obstetrícia. La violència obstètrica pot ser subtil i tracta les dones com subjectes passius, sense capacitat de decisió sobre el propi cos, desinformades, infantilitzades, submises i sotmeses davant la figura masculina del metge o d’una visió patriarcal de la medicina. 

La pràctica dels múltiples rols de gènere i els manaments que la socialització del patriarcalisme genera, provoca una falta de salut en les dones, en els homes que gosen fer-li front i en els altres gèneres no binaris, els quals són prejutjats i estereotipats. Segons Queral (2018) el patriarcat en totes les seves formes com organització política, econòmica, religiosa i social fonamentada en la idea d’autoritat i lideratge de l’home és una organització tòxica, insana. 

L’empoderament en salut és un procés que suposa un canvi individual i una acció col·lectiva. És el procés que ens ha de possibilitar expressar les nostres necessitats, plantejar les nostres preocupacions, dissenyar les estratègies de participació en la pressa de decisions i dur a terme accions per adquirir un major control sobre les decisions i les accions que afectin la nostra salut. 

Així doncs, analitzar les relacions de salut i gènere implica replantejar i trobar alternatives a les presumpcions culturals o ideològiques que confereixen “cientificitat” a la biomedicina (Martínez, 1996). És fonamental contemplar al mateix temps i de manera articulada les dimensions biològica, social i cultural.

Bibliografia

Franco L, Sáenz MJ. (2018) Benzodiacepinas y el dolor de vivir. Quaderns-e, Institut Català d’Antropologia. 23 (1): 35-48.

Martínez Hernáez A. (1996) Antropología de la Salud. Una aproximación genealógica. En: Prat J, Martínez Hernáez A, editores. Ensayos de antropologia cultural. Barcelona: Ariel Antropología; 369-381.

Queral Casanova, R. Grau Vidal, C. Miralles Guerrero, J. (2018): Més enllà del silenci. Oficis i dones rellevants del Baix Ebre. Tortosa.  Ed. Consell Comarcal del Baix Ebre.

Largarde y de los rios, M. (1990): Los cautiverios de las mujeres. Madrid. Ed. Hora i Horas

Valls, C.(2008): Mujeres invisibles. Barcelona. Ed. Debolsillo.