Simposi 28

Simposi 28

COMUNICACIÓ INDÍGENA, PATRIMONIALITZACIÓ, ACTIVISME POLÍTIC I NOVES FORMES DE GOVERNABILITAT

 

COORDINACIÓ:
GEMMA OROBITG
GEMMA CELIGUETA
GABRIEL IZARD


mail

orobitg@ub.edu
gceligueta@ub.edu
gabrielizard@ub.edu


home

Universitat de Barcelona

Aquest simposi vol reunir recerques sobre cultures indígenes, afroamericanes o altres minories socials que permetin debatre sobre la forma en que la cultura es comunicada, tant “cap a dins” com “cap a fora”, a través de mitjans diversos (i.e. mitjans de comunicació propis, museus, festivals de cinema, xarxes socials, etc...). L’objectiu és reunir exemples diversos a Amèrica Llatina, però també de minories d’altres regions del món, que permetin reconstruir les temàtiques (i.e. territori, llengua, canvi climàtic, sabers tradicionals, cultura material, etc...), els llenguatges, els sentits i els efectes socials, desitjats i reeixits, d’aquesta comunicació de la pròpia cultura. En particular, i pel que fa als processos que endeguen i refermen aquestes iniciatives de comunicació, proposem d’inici analitzar-ne: la patrimonialització, l’activisme polític i l’emergència de noves formes de governabilitat.

Simposi

Delimitació del tema

A les tres últimes dècades, les poblacions indígenes han adquirit un paper protagonista en la redefinició de nombroses societats i estats llatinoamericans. Cultures considerades com vestigis i  condemnades a la desaparició com a resultat de l'expansió de la modernitat occidental, s'han convertit, però, en actors rellevants en l'articulació d'una nova modernitat social i culturalment plural. En aquest nou context, l'emergència de formes i mitjans de comunicació indígenes -ja siguin convencionals (ràdio, televisió, vídeo, etc.) o les anomenades "xarxes socials" -, així com noves forma d'expressió pública, constitueixen, en general, un dels principals escenaris de redefinició política, social i cultural de la pluralitat llatinoamericana, així com, en particular, un dels principals promotors del "patrimoni" cultural amerindi: una manera de reivindicació de la pròpia identitat, de resistència política i de difusió dels propis projecte de societat.

Allò que permet considerar la comunicació com un aspecte essencial del patrimoni cultural en general, i indígena americà en particular és una concepció de la comunicació on, a diferència de la teoria més convencional dels mitjans, no hi ha un emissor ni un receptor absolut: tot emissor és alhora receptor, i qualsevol receptor té la possibilitat de ser emissor (Martin Barbero 1997). Prenguem per exemple una petita ràdio indígena. Aquestes ràdios no es limiten a difondre el que succeeix en un lloc concret o petit territori. Pel contrari, funcionen – o tenen l’objectiu de funcionar –  com un domini d'interacció entre gent del lloc i d'aquesta gent amb gents d'altres llocs de la nació i, sovint, d'altres llocs del món. Així doncs, una senzilla radioemissora indígena no només funciona, per exemple, reproduint les tradicions locals -contes, successos, cuina, pràctiques comunitàries, etc.- sinó que projecta aquestes formes a un públic molt més ampli i serveix, inversament, com a mitjà de coneixement i interacció amb altres públics i mitjans heterogenis, dels quals pot adoptar estètiques i pràctiques alternatives. Dit d'una altra manera, els mitjans indígenes es connecten i intercanvien amb la resta del món. En aquest sentit són molt rellevant les xarxes internacionals de comunicadors indígenes: les relacions entre ràdios al nivell continental per compartir programes o la itinerància dels festivals de cinema indígena que, cada any, és celebren a diferents ciutats d’Amèrica Llatina i del món, en serien les de major trajectòria i implementació.

Des d’aquesta perspectiva, la comunicació no representa un sector qualsevol del patrimoni cultural, sinó un aspecte constitutiu de la cultura i el patrimoni. Si la cultura existeix és perquè es comunica, i en cert sentit parlar de cultura i comunicació és parlar d'una mateixa cosa. La cultura no és una essència sinó un relat (Appadurai 1991; Ginzburg 1991). En el cas del patrimoni això és especialment rellevant: per poder ser reconeguda com a tal, la cultura s’ha de narrar, mostrar-se, comunicar-se; no només narrar entre els seus membres, sinó també a altres interlocutors (com passa, per exemple, en un museu). Una de les hipòtesis es que els pobles indígenes utilitzen avui els mitjans propis per donar a conèixer el seu patrimoni doncs, a diferència dels museus, els mitjans els hi ofereixen uns llenguatges que s’adapten millor a la seva forma d’entendre el món i el patrimoni, una forma que no contempla la cultura com quelcom a inventariar sinó com quelcom a ser elaborat. La memòria d’un ritual o d’una tècnica per l’elaboració d’un teixit, per exemple, es preserva practicant-los, és a dir actualitzant-los i recreant-los.

Panoràmica del camp

És un fet ben assentat que els actuals mitjans de comunicació ocupen un lloc crucial en la representació i autorepresentació de les minories socioculturals, i en particular de les poblacions indígenes (Jakubowizc et al. 2010). És en part a través d'aquests mitjans que els membres de l'audiència són convidats a construir el sentit de "qui som" en relació a qui "no som" i per tant produir tendències de diferenciació i potencialment de discriminació. però els mitjans de comunicació serveixen també per afirmar la diversitat cultural, proporcionar espais de discussió sobre la diferència i reptar la imposició de identitats (Greenberg et al. 1994).

Una discussió de la teoria de la representació inclou almenys tres dimensions en relació amb el tractament i activitat dels grups indígenes i altres minories en els mitjans de comunicació (Gross 2008): 1) La mateixa existència d'aquesta minoria cultural, ja que pot succeir que els grups més febles no siguin distingits en els propis mitjans i es tornin invisibles 2) La manera en què aquestes minories són tractades en els mitjans: en quines circumstàncies i associades a quins valors i estereotips; i 3) Les relacions recíproques -de interlocució, confrontació, cooperació, etc.- entre el grup minoritari, altres grups culturals i en general la societat nacional. La majoria dels mitjans de comunicació reflecteixen els interessos i experiències culturals dels grups dominants en cada societat nacional o regional. No obstant això, en les últimes dècades han emergit entre grups minoritaris del món, entre ells els grups indígenes d'Amèrica Llatina, esferes de mitjans propis que conversen tant amb els membres d'aquest grup com amb les societats nacionals i fins i tot sectors de l'audiència internacional. Aquests nous entorns de mitjans constitueixen una plataforma de consciència compartida, el ferment d'agendes polítiques per al futur i una nova manera de mobilització social (Gitlin 1998).

El nombre d'estudis sobre aquesta emergència dels mitjans indígenes a Amèrica Llatina ha experimentat un notable increment, potser només comparable al món als d'Amèrica del Nord i Austràlia (Shrinivisan 2010; Wilson i Stewart 2008). L’enfoc majoritari és l’estudi dels mitjans indígenes des d'un punt polític, és a dir, com a acte de "resistència" i "empoderament” (Córdova, 2011;  McSherry 1999; Monasterio 2003; Salazar y Córdova, 2008). Una vía poc explorada ha estat la d’aquest mitjans com a plataformes de comunicació, d’actualització i recreació de la pròpia cultura tal com es proposa en aquest simpòsium. Es tracta d’avançar en el anàlisis de la comunicació pròpia debatin sobre les interseccions entre patrimonialització, activisme i noves formes de governabilitat.

Bibliografia

APPADURAI, A. 1991. "Global ethnoscapes: Notes and queries for a transnational anthropology".En R.G. Fox, compilador, Recapturing Anthropology : Working in the Present. Santa Fe, Nuevo México: School of American Research Press.

CÓRDOVA, A. (2011). “Estéticas enraizadas: aproximaciones al vídeo indígena en América Latina”. Comunicación y medios 24: 81-107

GINSBURG, F. 1991. "Indigenous media: Faustian contract or global village?". Cultural Anthropology 6 (1): págs. 92-112.

MARTIN BARBERO (1997). De los Medios a las Mediaciones. Mexico: Gustavo Gili.

McSHERRY, CECILE (1999) “Todas las voces: Indigenous language radio, state culturalism and everyday forms of public sphere formation”, Journal of Iberian and Latin American Research. Volumen 5

MONASTERIO, GLORIA (2003) “Abya Yala en Internet políticas comunicativas y representaciones de identidad de organizaciones indígenas en el ciberespacio”. En Daniel Mato (coord.), Políticas de identidades y diferencias sociales en tiempos de globalización. Caracas: FACES - UCV, pp: 303 -330.

ROY, Lorienne (2015) “Indigenous cultural heritage preservation: A review essay with ideas for the future”, IFAL, 41(3): 192-203. 

SALAZAR, J. y CÓRDOVA, A. (2008).  “Imperfect Media and the Poetics of Indigenous Video in Latin America”. En P. Wilson y M. Stewart (eds.). Global Indigenous Media: Cultures, Poetics, and Politics. Durham, N.C. y Londres: Duke University Press, pp. 39-57

SRINIVISAN, RAMESHS (2006) 'Indigenous, Ethnic And Cultural Articulations of New Media' International Journal of Cultural Studies 9/4: 497-518

WILSON, PAMELA Y MICHELE STEWART (EDS.) (2008) Global Indigenous Media: Cultures, Poetics, and Politics, Duke University Press, Durham.